Enrere han quedat els temps en què per poder tornar a veure un episodi de la teva sèrie preferida havies de gravar-ho en vídeo, i encara més enrere si parlem de la carta d’ajust o el teletext -Hello boomers!-. És indubtable que, en els últims anys, el consum de continguts ha donat un tomb històric equiparable a l’arribada de la televisió, allà pels seixanta. Ara bé, us heu parat a pensar en com ha estat aquest canvi? I, el que és més important, ¿quines són les noves tendències de consum? Veiem-ho!

Des de 2008, a causa del boom de la tecnologia mòbil i les xarxes socials, hem assistit a un creixement constant del consum de continguts, el qual ha arribar al seu màxim exponent aquest últim any -que aixequi la mà qui no s’hagi ventilat el catàleg de Netflix durant el confinament-.

En aquest temps, ens hem acostumat a tenir-ho tot. I no parlem únicament de quantitat, compte!, sinó també de diversitat i d’immediatesa. Aquestes ànsies de contingut en massa han posat en el punt de mira a la indústria cinematogràfica, exigint-li una mica més cada dia fins a portar-la al límit, de la mateixa manera que va passar fa uns anys amb la musical.

 

Quantitat, varietat, immediatesa i simultaneïtat

A hores d’ara estem tots d’acord que la televisió de tota la vida ha estat completament desbancada per donar pas a les plataformes de vídeo a la carta (video on demand o vídeo sota demanda). I, el que és més, al contrari del que passava amb la tele, aquestes plataformes es gaudeixen en diferents dispositius simultàniament.

A cap de nosaltres ens sorprèn ja entrar en una casa i trobar a les persones que l’habiten visionant diferents tipus de contingut en els seus dispositius particulars … i alhora. Televisions, ordinadors, tauletes i mòbils estan ja a l’abast de la majoria, de la mateixa manera que succeeix amb les plataformes de vídeo a la carta.

Això implica que, si fa 10 anys tota la família es reunia al voltant de la televisió a veure el nou capítol de Los Hombres de Paco -que, per cert, què us ha semblat l’spin off?-, ara cadascuna d’aquestes persones pot decidir si li interessa veure aquest mateix capítol en el moment de la seva emissió, si ho deixa per a més tard i s’arrisca a menjar-se l’spoiler o si, directament, passa de la retrobada i veu una altra cosa pel seu compte.

Així que, pel que fa a les empreses, si abans rivalitzaven per arribar a un volum de vendes més gran que el de la seva competència, ara el que està en joc és l’atenció de l’espectador. Cosa sens dubte gens fàcil d’aconseguir, ja que, i parlant ara dels nostres estimats centennials, la generació que ha crescut en un món que avança a més velocitat de què podem assumir compta amb un grau d’atenció molt limitat i un barem de satisfacció cada vegada més difícil d’assolir per als generadors de contingut.

La Generació Z i les noves formes de consum

L’aclamada Generació Z és ara el repte més gran per a les companyies. Mentre els millennials segueixen enganxats a les plataformes d’streaming, els veritables nadius digitals tenen altres preferències. El seu taló d’Aquil·les són els continguts ràpids, efímers, interactius i que incorporen significat. Perquè un contingut triomfi entre els nascuts després del 2.000, aquest ha de ser real. Per això molts d’ells són també creadors de contingut, perquè ho entenen com una manera d’expressar-se, de connectar i de reivindicar. Són comunicadors nats.

Francament, els Zeta no destaquen únicament pels tipus de continguts que consumeixen, sinó també per com ho fan. De fet, si parlem de tendències en les formes de consum, n’hem de mencionar necessàriament dues:

• Visionat multipantalla: consumeixen diferents continguts al mateix temps. Sèries, vídeos de Tik Tok, reels…
• Velocitat: veure sèries a velocitat ràpida (velocitat 1,25x, 1,5x o fins i tot 2x) és una pràctica d’allò més estesa, encara que les veus dels actors puguin estar a prop de semblar-se a les dels Barrufets makineros. Això és el que es porta.

 

Això ens porta a plantejar-nos: ¿quantitat o qualitat? En aquest punt és almenys curiós comentar una anècdota sobre els eterns rivals del contingut, Netflix i Amazon Prime Video. Després de la creixent demanda dels usuaris perquè aquestes plataformes incorporessin la reproducció a diferents velocitats -una cosa que fins llavors només vèiem a YouTube-, Netflix va acatar aquesta petició, mentre que Amazon es va decantar per rebutjar-la. Al cap i la fi, ¿tindria Titanic el mateix efecte si veiéssim a l’icònic creuer enfonsar-se en qüestió de minuts i els violinistes toquessin a càmera ràpida? Probablement no. I això només ens aclareix una cosa: avui dia el contingut ha de plantejar-se de forma molt diferent.

En resum, la realitat és que, com deien les nostres àvies, les noves generacions venen amb força i als professionals no ens queda més remei que seguir-los el ritme. Perquè si alguna cosa està clara dins de l’àmbit empresarial és que tot es redueix a una màxima: adaptar-se o morir.